DIARI PERSONAL: UN CIVIL A LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL:

Avui, per primera vegada, començaré a escriure les meves memòries sobre aquesta difícil situació que estem vivint en aquests moments. I més difícil serà ara per jo després del que he rebut avui. Des de la cúpula dirigent d’Alemanya m’han fet arribar una carta on se m’obligava a una immediata incorporació a l’exèrcit del meu país per continuar ajudant a les potències centrals. El que més greu em sap es haver d’abandonar a la meva família amb les penúries econòmiques que passem. Lògicament també hauré de deixar la meva feina dins la fàbrica tèxtil per incorporar-me a les files militars. Aquí la qüestió primordial serà la quantitat de diners que rebré per ajudar a intentar guanyar aquesta duríssima guerra.  

Així doncs a partir d’ara, dintre de les dificultats que tindré per tenir una estoneta per anar contant les meves experiències.

15 OCTUBRE DE 1916: 1r DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

            Avui, tal i com ja us vaig avançar ahir, m’uneixo a l’exèrcit. En aquests precisos moments estic dins el tren amb direcció a la trinxera que m’ha estat assignada. Demà si tinc una miqueta de temps ja us relataré com haurà estat la meva incorporació.

16 OCTUBRE DE 1916: 2n DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

            Mare meva el que m’espera. No tinc una altra expressió per definir el meu estat d’ànim. El que veuen els meus ulls és increïble, mai havia vist tal quantitat d’armament! Sé que és la meva obligació, que no tinc més remei que ajudar a la meva pàtria si em necessiten, però no deixa de fer que no puc deixar de pensar i de comparar la delicada situació social i econòmica per la que passa la meva família quan aquests es gasten tot el que tenen i més amb armes. Dins de l’exèrcit, m’ha tocat ser un dels soldats que protegeixen els sapadors en la construcció de les trinxeres. Ja us aniré contant que tal em va tot

28 NOVEMBRE DE 1916: 3r DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

            Perdó per no haver escrit abans, però m’ha estat impossible fer-ho. Tinc males notícies per nosaltres. Hem estat frenats a la batalla de Marne. Quasi ho teníem, ja estàvem a les afores de París quan els aliats han aconseguit frenar-nos. No obstant això, no ens rendirem i continuarem lluitant fins a l’extenuació, ja que això és el que se’ns mana. Estic fent el que puc, crec que per no haver agafat mai una arma no ho estic fent tan malament, sinó més bé tot el contrari, ja que estic millorant dia a dia. Així doncs, intentaré escriure el més prest possible.

2 DE FEBRER DE 1917: 4t DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

            Mare meva ja no puc més. Això sí que són males notícies. Com ja us vaig dir en una de les ocasions anteriors, la meva missió era protegir els sapadors mentre construïen les trinxeres. Doncs mireu, l’altre dia, mentre estava protegint al meu company, vaig rebre un tret a la meva cama. Va ser sobtadament, sense tenir cap mena d’opcions de protegir-me, ja que ni jo ni cap dels meus companys ens esperàvem que ens ataquessin per darrera. Menys mal que els millors metges del país estan al nostre servei i em van tractar de la millor manera possible. Varen taponar la ferida, evitant que l’hemorràgia anés a més, i així poc a poc m’he anat recuperant. Ara ja estic acabant de recuperar-me i esper que prest sigui capaç de reincorporar-me a les files de l’exèrcit. No obstant això, comencem tots ja a estar un poc cansats de tanta guerra, i no m’estranyaria que prest això es pogués acabar, perquè ja estem arribant a la situació de no poder dur-ne més.

5 DE DESEMBRE DE 1917: 5è DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

            Ara les coses comencen a anar malament. El nostre exèrcit estan començant a anar malament i ens trobem davant la situació d’una proximitat relativa de la derrota a la guerra. No obstant això, ara ja sí que ho podem afirmar. Ja no en podem dur més! Estem rebentats d’estar lluitant en unes condicions precàries, veient tot el que la població està sofrint, i és insofrible. Ja s’ha manifestat tota la població en contra de continuar a la guerra, però nosaltres de moment continuem en ella. Els que ja s’han retirat han estat els nostres rivals russos, que estan immersos dins d’una revolta a nivell local que els ha fet abandonar una guerra mundial del caire que té aquesta.

18 DE NOVEMBRE DE 1918: 6è I DARRER DIA DE LA MEVA MEMÒRIA PERSONAL:

Per fi ja s’ha acabat tota aquesta història. La veritat és que ja no en podíem dur més, tal i com ja us havia comentat anteriorment. Menys mal que ja s’ha acabat. Si us he de dir la veritat, a jo no m’interessava gens aquesta guerra, tant me donava si guanyàvem o perdíem territori, perquè la meva vida no canviarà ara que hem perdut ni tampoc hagués canviat si haguéssim guanyat. La millor conseqüència del final de la guerra és que per fi he pogut tornar a veure a la meva família, a la meva estimada dona i als meus fills, que feia ja moltíssim de temps que no els veia. No podeu imaginar-vos l’emoció que he sentit quan els he vist. Així doncs, aquí acaba el meu diari personal sobre la meva experiència a la primera guerra mundial, que esper que serveixi en un futur per entendre la situació en la que vivíem, encara que no he estat molt detallista ni tampoc he explicat fil per randa tots els fets que he viscut.